L’ARQUITECTURA SENSE ARQUITECTES DE FORMENTERA

Història | Maig 25, 2017

El lloc on construir la casa es triava evitant els terrenys aptes pel cultiu, en una posició dominant i generalment orientada a migjorn o llevant i protegit dels vents més freds.

Avui en dia les cases pageses que s’han salvat dels afegits modernitzadors constitueixen un bé que cal protegir i que està catalogat pel Consell Insular de Formentera.

Text: Josep Rubio | Fotografia: Próximo Ferry

Passejant pel camp descobrim les tradicionals cases de l’illa, humils taques blanques en el paisatge, habitatges dispersos entre murs de pedra i camps de conreu que es troben enllaçats a altres construccions auxiliars: corrals, forns, parets o aljubs. El repoblament de Formentera del segle XVIII, protagonitzat per eivissencs, explica les semblances de l’arquitectura a banda i banda dels Freus, tot i que a Formentera, les cases presenten una major senzillesa, una volumetria més simple i una menor escala de les edificacions.

El mètode constructiu que imperà fins als anys seixanta del segle passat, quan l’arribada del turisme importà nous models, estava regit per la intuïció i l’experiència de generacions, el que ha tingut com a resultat una casa que ha conjugat adaptació a l’entorn, funcionalitat, mides adaptades a l’escala humana i una bona dosi de bellesa “involuntària”. Una mostra de la bona mà de la construcció popular pitiüsa és l’interès que generà entre els arquitectes d’avantguarda de la primera meitat del segle XX, que trobaren a Eivissa i Formentera una mostra de racionalisme arquitectònic “espontani”.

El lloc on construir la casa es triava evitant els terrenys aptes pel cultiu, en una posició dominant i generalment orientada a migjorn o llevant i protegit dels vents més freds. El procés de construcció començava per una peça rectangular, el porxo, que té la cuina a un dels extrems.

Aquesta estança complia en un primer moment totes les funcions: estar, emmagatzemar, cuinar i dormir. A continuació s’aixecava una o més habitacions a la cara nord del porxo, que servien com a dormitoris. El procés es podia completar amb una enramada de branques de pi a la cara sud, que protegeix l’entrada del porxo i que a la llarga fou substituïda per porxades d’obra.

Els murs de la casa moltes vegades s’aixecaven directament des de la superfície, sense fonaments, i es construïen amb pedres calcàries i mescla de calç i àrids, formant dues parets que es reomplien amb pedres i terra. Els murs solen anar emblanquinats amb morter de calç, el que a més d’embellir ofereix una funció protectora per la seva capacitat impermeabilitzant. El terra era de llosa de pedra o trespols de mescla i la coberta era plana. Es feia amb jàsseres i bigues de savina o pi, un entrebigat de fusta de savina anomenat teixell, una capa de posidònia seca i dues més, una amb terra de sitja i l’altra d’argila. Ara bé, les cobertes tendiren a transformar-se al segle XIX, quan s’importà a les Pitiüses la teula. La falta d’argila a Formentera i la manca d’homes que poguessin portar a terme el laboriós manteniment del terrat pla conduí a la prevalença de les teulades amb dos vessants.

Les cases de volumetria humil, creixement modular a la mida de les necessitats de la família i l’adaptació a l’entorn defineixen l’existència del formenterer preturístic, auster i expert en aprofitar els escassos recursos de l’illa. Avui en dia les cases pageses que s’han salvat dels afegits modernitzadors constitueixen un bé que cal protegir i que està catalogat pel Consell Insular de Formentera.