El futbol abans del SD Formentera o de quan el Barça intentà fitxar un formenterer

Història | Agost 3, 2017

El futbol es practicava en terrenys que espantarien els jugadors de cames depilades d’avui.

L’estrany era un enviat especial del FC Barcelona, que en aquells moments buscava possibles relleus pel mític porter blaugrana de la dècada del 1950, Antoni Ramallets.

Text: Josep Rubio | Fotografia: Cedida per T.Torres

La Societat Deportiva Formentera és avui un club consolidat, amb 14 equips i 228 jugadors, que ha culminat una temporada històrica amb l’ascens a Segona B i la disputa de l’eliminatòria de la Copa del Rei contra el Sevilla CF. Però el club roig i negre, fundat l’any 1971, és hereu d’una tradició futbolística que es remunta a la dècada de 1930, quan el telegrafista mallorquí destacat a l’illa, Pío Cormenzana, introduí el primer esport modern a l’illa.

Més tard, a finals del 1940, alguns dels joves que feien el servei militar a la base d’Hidroavions de l’estany Pudent també contribuïren a cultivar l’afició. En Toni Geroni (Formentera, 1942) fa memòria d’aquells militars que xutaven la pilota quan ell era un nen. “Marín, Ríos, Ferrer… però el millor era “el Vasco”, que “quan més bé jugava era després de passar per casa per engatar-se amb vi pagès”.

Passat l’equador del segle XX, Formentera comptava amb diversos equips: La Mola, Sant Ferran, Sant Francesc, Cap de Barbaria i La Savina i a més, disposava de nombrosos camps disseminats per tota l’illa. Avui, en Toni Geroni, que jugava de porter, i en Riera (defensa central) recorden com després de cavar patata tot el dia, trobaven temps i forces per anar a entrenar. O aquella nit que passaren desperts garbejant el blat de la finca d’en Vicent des Pla, per ajudar-lo a acabar la feina i, al matí, tenir temps per anar a jugar tots junts.

El futbol es practicava en terrenys que espantarien els jugadors de cames depilades d’avui. Explica Xicu Ferrer, de 73 anys, que el rectangle de joc era delimitat a passes. Les línies es marcaven amb calç, perquè “en aquells dies tothom en tenia per emblanquinar la casa”. La superfície, diu en Xicu, “eren camps que a voltes havien estat sembrats i quasi quedava algun rostoll pel mig”. Toni Geroni evoca com l’antic camp del seu equip, el Sant Francesc, a la barda dels molins, fou anivellat després de llaurar-lo amb mules, mentre en Riera precisa que a l’àrea “hi havia ben poca arena, més aviat pedres per tot arreu”, grosses com un ou i que deixaven els jugadors ben masegats. Abans que arribessin les botes de futbol, es jugava amb espardenyes de lona i sola d’espart que s’enquitranava per guanyar resistència.

Els formenterers disputaven la seva lliga insular, i els millors jugadors formaven una selecció que es desplaçava esporàdicament per jugar contra els equips eivissencs, en unes travesses que en Xicu recorda a bord de Sa Balandreta, un vaixell correu propulsat a vela i a motor (quan funcionava) i que podia emprar tres hores des de La Savina a Vila.

En Toni Geroni somriu mentre en Riera li diu: “i com n’era de bo Joanet Pins, no li podies fer una entrada, sempre s’escapava per velocitat”. “Feu un doblet contra l’Unión d’Eivissa”, rebla en Toni, que té gravat el resultat final de 4 a 0 pels de Formentera, en el que també marcaren Daniel i Vicent des Pla.

Era el 1959 quan una selecció dels millors jugadors de Formentera viatjà per enfrontar-se al gran equip de les Balears, el Mallorca. Els formenterers perderen per 3 a 0 en un partit en què el porter Toni Geroni volà entre els pals per contenir el setge rival. Tornat a Formentera i quan es trobava de matances a Can Coves (ca Marí), aparegué un senyor català demanant per ell. En Toni, que en aquell moment estava pastant sobrassada, explica que sortí a parlar amb el visitant amb els braços bruts fins als colzes. L’estrany era un enviat especial del FC Barcelona, que en aquells moments buscava possibles relleus pel mític porter blaugrana de la dècada del 1950, Antoni Ramallets. El formenterer li donà la seva adreça i al cap d’una setmana rebé una carta del Barça convidant-lo a viatjar a la capital catalana per entrenar amb el primer equip.

El jove, que treballava al forn de pa familiar Geroni (on encara avui podem menjar uns cocarrois memorables), plantejà al seu pare marxar de l’illa i provar sort amb el futbol. Conté les llàgrimes recordant els plors de son pare, que veia com un fill ja li havia marxat al Servei Militar i l’altre li fugiria darrere d’una pilota. En Toni, que tenia llavors 17 anys, hagué de prendre una de les decisions de la seva vida, elegir entre el seu somni de triomfar en el futbol o la supervivència de la família. I escollí seguir despertant-se cada dia a les 2 de la matinada per ajudar a son pare a pastar el pa a mà.

Abandonà el futbol, però 60 anys més tard no l’ha oblidat. Encara avui, al supermercat que regenta, llueix una foto amb l’alineació que recita de seguit: Xicu Damià, Juanito d’en Pep Xomeu, Celestino, Vicent des Pla, Riera, Pep d’en Iai, Toni Miquelet, Daniel, Xiquet Campanitx, Joanet Pins i ell mateix. Encara avui riu quan evoca amb en Riera aquell torneig triangular entre el Sant Francesc, Sant Ferran i La Mola. Eren ben conegudes les desavinences entre els equips dels dos pobles de la part baixa de l’illa i després de la competició, reunits a la Fonda Platé per l’entrega de premis, tots es quedaren de pedra quan el llavors alcalde, Toni Serra, no s’atengué als resultats i salomònicament entregà la copa a l’equip que havia demostrat més esportivitat, La Mola.