L’ENEMIC DEL BANYISTA

Próximo Ferry | Agost 31, 2017

La medusa luminescent, la més habitual a Formentera, pot tenir filaments transparents de fins a dos metres.

Si no som capaços de canviar la nostra manera de viure cada vegada hi haurà més meduses.

Text: Josep Rubio | Fotografia: Winston

És estiu, un matí assolellat a la platja de Formentera, la brisa no acaba de pal·liar la calorada, la mar plana invita al capbussó i promet refrescar-nos. Ens apropem a la riba, impacients per submergir-nos en aquesta massa cristal·lina, però ens aturem en sec. Horroritzats, detectem una, dues i més meduses, eixamplem l’angle de visió i confirmem, frustrats, que les meduses poblen l’aigua i que haurem d’oblidar-nos del bany.

A les nostres aigües el més comú d’aquests invertebrats gelatinosos és la medusa luminescent, la Pelagia noctiluca, un animal que pot adoptar diversos colors, com marró, violeta o rosa, i que és ben coneguda per provocar picades urticants per un simple contacte amb la pell. Verònica Núñez, oceanògrafa del Centre de Recuperació d’Espècies Marines des Cap Blanc (Eivissa), explica que la luminescent pot viure fins a sis mesos i que malgrat que només mesuri uns 10 centímetres des de l’ombrel·la fins a l’extrem dels seus quatre tentacles, compta amb uns filaments transparents de fins a dos metres que també provoquen picades. Està distribuïda per l’Atlàntic i la Mediterrània i malgrat que ocupa preferentment hàbitats pelàgics, lluny de la costa, els vents i els corrents poden apropar-la a les nostres platges.

Núñez indica que els cnidocists d’aquesta medusa, en forma d’arpó, es disparen quan entren en contacte amb un altre cos, causant la picada en alliberar el verí. L’oceanògrafa adverteix que fins i tot una medusa morta o parts d’ella poden seguir sent urticants, pel que no recomana submergir-se en aigües on sapiguem que hi hagi Pelagia noctiluca, encara que sigui equipats amb ulleres que ens permetin detectar aquest indesitjable company de bany, ja que els seus llargs filaments transparents poden passar inadvertits. Es poden registrar diversos blooms o augments massius de la població de meduses al llarg de l’any, però l’època de cria sol coincidir amb el període en què la temperatura de l’aigua és més elevada.

Núñez explica que el creixement que en les darreres dècades ha registrat la població de meduses es deu a diversos factors, com l’escalfament de la mar, l’augment de la matèria orgànica a les nostres aigües provocat per la deficient depuració de les aigües residuals dels emissaris o per la falta de depredadors naturals d’aquest animal gelatinós. Les arts de pesca no discriminatòries o la massiva presència dels plàstics a la mar han perjudicat seriosament a la tortuga Caretta caretta, que té com a aliment predilecte la medusa, i altres depredadors, com la tonyina o el peix espasa, han quedat afectats per la sobrepesca.

En algunes platges pitiüses, com Cala Tarida (Eivissa), s’han assajat dispositius per impedir l’arribada de les meduses, instal·lant cortines submarines de plàstic al litoral, però al parer de l’oceanògrafa aquesta mesura si bé redueix la presència d’aquests animals, no impedeix que puguin arribar a la platja filaments urticants i sobretot, evita la renovació de l’aigua i trastoca la dinàmica dels corrents.

Marco Lage, coordinador del Servei de Socorrisme del Consell de Formentera, indica que les picades de medusa són motiu de les atencions més habituals als banyistes, que resol, primer de tot, rentant bé la ferida amb aigua salada. Núñez aclareix que l’aigua dolça provoca un canvi osmòtic que dispararia l’acció dels cnidocists verinosos. A més, cal retirar els tentacles que s’hagin quedat adherits a la pell, per exemple, rascant amb una targeta, encara que aquesta operació pugui resultar dolorosa. Lage, assenyala que per calmar la sensació urticant, en els punts de socors s’administra una barreja al 50% de vinagre i aigua marina, que pot resultar satisfactòria a les persones menys sensibles. A més, també es pot aplicar fred, però amb cura que l’aigua dolça no toqui la ferida.

La luminescent no és l’única medusa que podem trobar a les aigües de Formentera i Eivissa. Podríem afegir la Barqueta de Sant Pere (Velella velella) que, de color blavós, compta amb una mena de vela cartilaginosa que sobresurt de la superfície de l’aigua i que aprofita l’acció dels vents per desplaçar-se. Sol ser més abundant a finals d’hivern i primavera, no pica, però es deixa notar per la penetrant pudor que desprèn al descompondre’s quan les onades la dipositen sobre la sorra. O la Cotylorhiza tuberculata, també anomenada “ou ferrat” per la seva forma, que tampoc és urticant i en els tentacles de la qual hi solen viure peixos de petita mida que hi busquen protecció.

Finalment, la menys comuna a les nostres aigües però també la més perillosa, és la Physalia physalis o caravel·la portuguesa. Explica Núñez que malgrat no ser nativa de la Mediterrània també s’hi pot reproduir i compta amb un alt poder urticant donat el seu verí neurotòxic que pot afectar seriosament a persones amb problemes respiratoris, cardiovasculars o nens. De fet, sota l’aparença d’una medusa, la caravel·la portuguesa és en realitat un organisme colonial format per diversos individus que fan diferents funcions.

Apunta l’oceanògrafa que si els éssers humans no som capaços de canviar els nostres hàbits de vida tot minvant l’escalfament global, reduint l’ús de plàstics, la sobrepesca i l’emissió d‘aigües residuals deficientment depurades, la mar cada vegada estarà més plena de meduses i, com indiquen algunes prediccions, les nostres aigües tendiran a convertir-se en un líquid malalt, una sopa calenta de plàstics i animals gelatinosos.

En aquest sentit, val la pena recuperar el terme “born”, usat a les Pitiüses per designar la medusa. Carles Torres, escriptor i filòleg establert a Formentera, assenyala que la paraula “morbo”, que està en vies d’acceptació per part de l’Institut d’Estudis Catalans i que significa malaltia infecciosa, podria tenir relació amb la designació d’aquest animal a l’arxipèlag. Per una transposició dels dos sons del mot, obtindríem la paraula “borm” que ha acabat derivant en “born” i que suggereix el significat d’animal que infesta la mar o que l’emmalalteix.