IMMIGRANT A LA FORMENTERA DE 1950

Próximo Ferry | Setembre 14, 2017

Els homes havien d’empènyer el camió d’en Palla per fer-lo pujar cap a la Mola.

Les seves companyes no anaven a escola perquè havien de guardar les ovelles.

Text: Josep Rubio | Fotografia: Família Colli Rotoló

Des de finals de la dècada dels seixanta, quan el turisme irrompé convertint-se en la principal activitat econòmica de Formentera, l’illa ha esdevingut terra d’acollida de milers de persones vingudes d’arreu. Molts s’hi han establert definitivament i han acabat formant família i entenent l’illa com la seva veritable llar. Ara bé, abans del període turístic, Formentera era un territori d’escassos recursos que més aviat generava emigrants i que comptava amb una economia de subsistència basada en els treballs del camp, la mar i les salines. En aquesta societat, on molt pocs comptaven amb una educació ferma i on no hi havia costum d’acollir persones amb altres cultures i llengües, és on arribà, l’any 1950 i procedent de la colònia francesa d’Alger, una nena d’onze anys.

Na Maria Rosa Colli Rotoló, filla de francesos, havia perdut el seu pare per una pulmonia amb només dos anys i la seva mare, Marie, formà una nova família amb en Joan Torres, un formenterer que s’exilià a l’Alger l’any 1937. El 1950, quan estigué segur que les autoritats franquistes no l’empresonarien, en Joan decidí tornar a la seva illa d’origen i ho feu amb la seva nova parella, Marie, la filla d’aquesta, Maria Rosa i un nou fill comú que havia nascut en terres africanes, Vicent.

Avui, des de la seva casa propera a un dels molins de la Mola, envoltada de la seva descendència i parlant amb un català de Formentera impecable, és difícil imaginar-se que na Maria Rosa només parlés francès fins als 11 anys i que fins a aquesta edat era completament aliena a uns costums i un territori amb els que s’hi ha mimetitzat de ple.

Encara recorda els plors al port d’Eivissa en el seu primer viatge a Formentera, quan comprovà que l’única manera d’arribar a la Pitiüsa del sud era embarcar-se en una barqueta que no li inspirava cap seguretat i que, segons la seva descripció, podria ser el Manolito o el Ciudad de Formentera, ambdós vells vapors de fusta d’una quinzena de metres d’eslora. A bord, una desconeguda, que avui reconeix com na Margalida de can Campanitx, li oferí un caramel per calmar la seva desesperació. Un simple gest, un gran ànim. El primer que rebé i que juntament amb la seva voluntat de mirar endavant, l’ajudarien a buscar el seu lloc a l’illa.

En arribar a La Savina, “un dels camions d’en Palla” (probablement La Parrala) traslladà a la família fins a la Mola, on anaven a viure. De camí, anava dient: “Mira quantes figueres juntes” al que en Joan respongué “fixa’t bé, en realitat és un sol arbre que ha estat estalonat”. “Quan arribarem a la pujada, el vehicle s’aturà i els homes baixaren a empènyer el camió, una circumstància que a mi i el meu germà ens divertia molt però que tenia horroritzada a ma mare”.

Na Maria Rosa havia estat educada en una escola cristiana del poble pesquer de Bouharoun, a una cinquantena de kilòmetres de la ciutat d’Alger, en un ambient cosmopolita i modern, on hi havia tot el que faltava a Formentera: energia elèctrica, aigua corrent, banys, cotxes, aparadors, dones vestides de colors, faldilles curtes… El xoc cultural amb la realitat de la Formentera de 1950 fou contundent. Per començar, a l’escola de nenes de La Mola, na Maria Rosa no entenia per què amb prou feines només feien que cosir i resar a les ordres de les religioses i tampoc comprenia perquè algunes de les seves companyes deixaven d’anar a classe perquè “tenien feines com ara anar a guardar les ovelles”. Aviat es quedà sense ganes d’anar a escola, i més encara amb unes companyes gens habituades a la diversitat cultural, que se’n reien de què parlés únicament francès o del seu vestuari, com ara els pantalons curts.

“A la mare li encantava el futbol”, diu na Maria Rosa: “Sovint anàvem al pinar de l’entrada del Pilar on hi havia un camp i jo sempre em moria de vergonya perquè ella tenia el costum de no callar i animava tot cridant “allez allez!”.

Un dia jo contemplava el joc sola i un cop de vent em regirà un volant que portava en el vestit. Una jove, que avui és la meva veïna, s’apropà a mi per arreglar-me el vestit. Per mi, que mai tenia companyia més enllà dels familiars, aquell gest significà molt, vaig córrer plena d’alegria a dir a ma mare que ja havia fet una amiga, i a ella li saltaren les llàgrimes”. A poc a poc na Maria Rosa anà trobant el seu lloc.

Això sí, de quan li arribà l’hora de casar-se, guarda a la memòria com demanà al capellà que no anunciés el matrimoni com es solia fer, “durant tres diumenges anteriors a l’esdeveniment”, perquè “el que molts esperaven era escoltar el meu nom i llinatges per fer conjectures sobre si era o no filla bastarda”. A més, “no volia escollir entre mencionar el meu pare biològic o el que m’havia educat”. De fet, na Maria Rosa anomena indistintament “pare” a un i a l’altre.

Si algun símbol ha quedat de la seva anterior vida, és la llengua. Ella sempre ha parlat en francès als seus quatre fills i els seus néts entenen bé aquest idioma. Na Maria Rosa, que en arribar a Formentera adoptà ràpidament la nacionalitat espanyola per evitar les visites trimestrals a la caserna de la Guàrdia Civil, continua afirmant que és francesa “encara que no ho paregui”. Avui, aquesta septuagenària amiga d’internet, observa des de Google Maps la localitat de Bouharoun i donant a entendre que prefereix conservar el record que manté del seu poble natal, diu que “no hi he tornat perquè allò ha canviat massa i no a millor”.