L’UNIVERS SUBMERGIT DE NA LEXI I NA IARA.

Próximo Ferry | Novembre 16, 2017

Les sessions són a trenc d’alba i, si fa fred, en fa per les dues, na Lexi mai s’ha posat un neoprè.

La model es mostra serena o consumint-se, una representació de la vulnerabilitat i la força de la mar

Text: Josep Rubio | Forografia: Lexi Laine

Nedant sobre la praderia de posidònia, qui no s’ha imaginat volant sobre un camp de blat? O en capbussar-nos per començar el bany, qui no ha experimentat la sensació de fer un salt cap a una altra dimensió? Cap a una realitat de moviments esmorteïts, sons sords i ingravidesa. Amb aquestes preguntes com a coordenades, la fotògrafa anglesa Lexi Laine (tota una vida estiuejant a Formentera), i la biòloga marina Iara S. Chapuis (crescuda a Eivissa i establerta a Formentera) començaren el 2015 un viatge cap al poder, aterridor i encisador a parts iguals, de la mar.

Na Iara conegué na Lexi per casualitat, en el mercat ambulant des Pujols, i des del primer moment, quedà seduïda per la seva proposta, “el somni de fer de sirena”. Durant tres estius consecutius han recorregut la costa de Formentera: punta Pedrera, punta Prima, cala en Baster, es Caló de Sant Agustí, es Cap de Barbaria, es caló des Morts… A la recerca d’escenaris on submergir la càmera i fer flotar la model, que es mostra “serena”, però també “consumint-se”, com “una representació de la vulnerabilitat i un recordatori de la força de la mar”, escriu na Lexi.

A vegades nua, també coberta amb roba de circ, vestits de boda o peces de segona mà, na Iara apareix sola en l’escenari submarí. Una figura dual, disposada a mostrar les nostres debilitats i fortaleses, flanquejada per la praderia palpitant de posidònia i el flux de la llum que travessa l’abisme i impacta en teles i pell.

Per obtenir la llum que vol na Lexi, les sessions són sempre de bon matí, gairebé a trenc d’alba, a vegades duren una hora, altres s’allarguen fins a quatre, però a l’aigua, tan aviat, sempre hi fa fred. I sobre això, afegeix la model: “Anem juntes, na Lexi mai s’ha posat un neoprè mentre em feia fotos, ni tampoc porta bombona per respirar, tot és a pulmó”. La fotògrafa captura la frontera entre aire i immersió, el món conegut i previsible en contraposició al seu imaginari, descriu la textura de la superfície vista des de la profunditat, o demana a na Iara que se submergeixi “fins a quatre o cinc metres, on costa molt mantenir-se sense sortir disparada cap amunt”. La força que les atrau cap a la superfície, és la que les impulsa a somiar en exportar el seu projecte, diu na Iara, que desitja submergir-se als cenotes mexicans, petits estanys d’aigua cristal·lina i dolça, amb menor flotabilitat.

De moment, el seu projecte fotogràfic comença a fer camí des de casa i una de les imatges de la seva sèrie ha estat exhibida al Festival Save Posidonia Project. L’obra s’ha subhastat i els diners obtinguts es destinaran a la investigació i protecció de la posidònia oceànica.