VIROTANT ALS PENYA-SEGATS DE LA MOLA

Història | Agost 2, 2018

Capturar virots era una pràctica que requeria moltes habilitats: agilitat, bona vista, dentadura forta i una gran dosi d’atreviment.

Agafat a les roques, en Pere esperava a la vora de la gruta on hi havia el niu, just per sentir en la pell l’aleteig de l’au que estava a punt de capturar

Text: Josep Rubio | Fotografia: Próximo Ferry

Encara queda en la memòria de molts formenterers, especialment dels habitants de la Mola, l’antic costum de virotar. Caçar virots (Puffinus mauretanicus) fou una pràctica estesa fins a finals del segle XX i que ha quedat completament en desús, perquè avui dia aquesta au marina és la més amenaçada d’Europa per les captures accidentals amb arts de pesca, la contaminació de la mar i la depredació dels gats, per la qual cosa ha estat protegida.

La baldriga balear rep a les Pitiüses aquesta singular denominació probablement perquè el seu vol, ràpid i en línia recta, evoca la trajectòria dels virots, els projectils que es disparaven amb ballesta. Així mateix, l’espècie és tan pròpia de la Mola que fins i tot els seus habitants són popularment coneguts pel gentilici de “virots”.

Per anar a agafar virots era imprescindible trescar per les penyes, perquè és en les coves i escletxes dels espadats on aquesta espècie nidifica. Es tractava d’una pràctica que requeria moltes habilitats: agilitat, bona vista, dentadura forta i una gran dosi d’atreviment.

Per aquest motiu eren especialment els homes joves els qui anaven a virotar, a vegades inclús amb cert esperit competitiu, com si es tractés d’un desafiament per veure qui aconseguia capturar més exemplars.

Aquest però, no era el cas d’en Pere Mayans Torres, Pere de can Toni d’en Pere, qui, als 78 anys recorda, des de la barra de la Casa del Poble de la Mola, que quan comptava amb una vintena d’anys anava a virotar pels penya-segats propers a casa seva, a la vénda des Monestir.

El precipici ronda els 100 metres d’altura i per ell davallava, durant el sol post, el jove Pere, calçat amb unes espardenyes ben cordades i equipat amb una teia, una fusta resinosa de pi que crema amb facilitat, per si calia fer llum i orientar-se en la fosca.

La bona època per anar a virotar era entre els mesos de gener i març, quan les aus ja han acabat la seva migració anual, que les pot portar més enllà del canal de la Mànega, i tornen per criar a les penyes de la Mola (o d’illots com s’Espardell). Tot i que recorda que passat Sant Pere (29 de juny) havia anat en alguna ocasió a buscar cries, no era un fet habitual. A més, els adults que covaven l’únic ou de l’anyada per parella, esdevenien magres i la seva carn era poc agraïda.

Abans de fer la partida de botifarra del dissabte a la tarda, en Pere es presta a rememorar com grimpava pel precipici, aprofitant les últimes llums del dia, per buscar els nius, encara buits, que ja coneixia i també descobrir-ne de nous, detectant-los només per l’olor que emetien.

A les grutes més àmplies, que permetien penetrar-hi, solia obstruir amb pedres les petites cavitats on els virots buscaven protecció per fer-hi el niu (únicament un petit forat gratat en terra). Després sortia per seguir la progressió pel pendent, de manera que quan es feia fosc i el virot intentava accedir al niu sense èxit, no podia més que reposar en un racó desprotegit de la cova, convertint-se en una presa fàcil quan tornés el caçador. Així mateix un cop obtinguda la captura s’havia de tenir bona cura de desbloquejar l’accés al niu, perquè fos aprofitat per un altre exemplar. Les ferides per bequejades eren comunes, evoca en Pere, qui explica que agafava l’animal pel bec i pel coll i li llevava la vida d’un decidit mos al crani.

Com que trescar pel precipici requeria tots els sentits i poca càrrega, ell no portava ni tan sols un sac per guardar les preses i preferia portar-les posades: entrelligant les ales entre si i passant-hi el braç pel mig. Recorda que una vegada en caçà 18, i amb dos amics més, navegant fins als penya-segats de s’Espardell, en una sola jornada n’aconseguí 60.

També podia capturar-los anant de dia als nius amb una entrada més petita. A la boca de la cavitat hi instal·lava una baga d’espart lligada a una pedra i quan el virot havia d’entrar-hi, quedava atrapat fins a l’endemà, quan el caçador tornava per cobrar la presa.

Un altre mètode de virotar era “a parar”, quan s’aprofitaven les darreres llums per arribar a l’accés de la cova i esperar que es fes la fosca. Abans que sortís la lluna, durant l’absoluta obscuritat, és quan els virots tornen al niu servint-se d’una orientació que destaquen tots aquells qui han virotat. L’au sol fer un vol sobre la gruta i en una segona volada s’hi llença de ple, encertant en el forat a la primera, explica en Pere, que esperava agafat a les roques, a la vora de la boca del niu, just per notar en la pell l’aleteig de l’animal que estava a punt de capturar.

Alguns que anaven a virotar trescaven pel precipici amb corda, que havia de ser d’espart i ben gruixuda per poder-s’hi agafar amb seguretat, però en Pere diu que se servia principalment de mans i peus, i només havia instal·lat alguna corda per superar passos difícils. Com és obvi, la pràctica era molt perillosa i els accidents, que encara avui es recorden amb tristor a la Mola, podien tenir conseqüències fatals.

Cinquanta anys més tard, en Pere rememora una nit en la que després de romandre llargament en una cova, la rosada havia humitejat la roca de l’exterior, de manera que era extremadament fàcil relliscar-hi, sobretot si les espardenyes s’havien embrutat amb la terra de la gruta. En aquella ocasió, diu el septuagenari, estigué pensant fer nit a la cova, causant un ensurt de mort a la seva mare, que l’esperava a casa, o arriscar-se a escalar fins al capdamunt. Decidí fer-se netes les espardenyes, eixugar-se bé les mans i amb ritme pausat i sang freda, finalment tornà cap a casa.

En la Formentera preturística de la joventut d’en Pere, els virots constituïen, juntament amb les tortugues, una de les poques fonts de proteïna animal de les que podia alimentar-se. Recorda que la seva família venia els pollastres que criava per aconseguir diners amb els quals comprar béns de primera necessitat, com oli o arròs. Amb sort, el dia del seu aniversari li permetien menjar un ou. Fins i tot els virots els venia en moltes ocasions, a un duro l’exemplar.

En Pere no parla amb especial enyorança del sabor del virot, més aviat al contrari. En la memòria guarda el color blau de la carn de l’au, per la gran quantitat de conductes sanguinis que presentava. Primer s’havia d’espellar per llevar-li el greix i, per matar-li el fort gust, es feia bullir unes tres hores per després, juntament amb patates, pèsols i una picada de nyora i ametlles, afegir-lo a un sofrit d’all, ceba, tomàquet i pebrot. Per una persona amb bona gana, un virot era suficient àpat.

________________________________________________________

PUBLICITAT

www.proximoferry.com

Pensant en el proper viatge?
Entra a www.proximoferry.com i compra el teu
bitllet de ferry per moure’t entre Eivissa i Formentera.