ERIÇÓ FRIT: MÉS FI QUE EL CONILL

Próximo Ferry | Octubre 25, 2018

Antigament aquest mamífer amb punxes s’havia caçat i consumit a totes les Illes de l’arxipèlag balear.

Les nits de lluna d’estiu era quan se solia sortir, sempre acompanyats d’un ca, a caçar eriçons.

Text: Josep Rubio | Fotografia: Próximo Ferry

Afilar la intel·ligència per sortejar la necessitat formava part de la manera de ser del formenterer de l’era preturística i aprofitar tots els recursos a l’abast era el seu primer manament. Allò que avui mirem com un simpàtic eriçó que resta immòbil quan és encegat pels fars dels cotxes era vist, no fa gaires anys, com l’element imprescindible d’un apreciat plat no només a Formentera, sinó també a Eivissa, Mallorca i Menorca. Aquest mamífer amb una estructura defensiva formada per punxes adherides al cos, d’entre 400 i 650 grams de pes és a les Balears, i també al sud-est de la Península, de la subespècie vagans, de mida lleugerament més petita que la resta.

S’alimenta de petits invertebrats, especialment cucs, caragols i escarabats, entre altres insectes, però també pot consumir verdures i fruites, com recorda molt bé en Jaume Escandell Tur, de can Ferrer de la Mola. Les nits d’estiu amb lluna -i per tant, amb relativa visibilitat- les aprofitava per recórrer els llocs on sabia que hi trobaria eriçons. Era el moment adequat, perquè era quan l’animal estava de més bon any i perquè era quan buscava menjar en indrets més arriscats. Principalment camps on creixien figueres o terços amb síndries, faves o altres fruites i verdures.

D’aquí una dita que se solia amollar als joves que aprofitaven les sortides nocturnes per aconseguir alguna cosa més que eriçons: “Al·lots que feis caçant eriçons, no m’agradau mica per vora els melons”.

En Jaume no hi anava sol, sempre l’acompanyava n’Estrella, la seva quissona eriçonera, petita i de pèl curt, semblant als raters però ensinistrada per lladrar quan detectés la presa. Les gosses, com molts caçadors d’altres disciplines també aprecien, són de bon caçar i a diferència dels mascles, donades a poques distraccions. Un cop la gossa localitzava l’eriçó, en Jaume l’allunyava per no espantar la presa i evitar que posés les punxes a la defensiva. Recollia l’animal delicadament per la part inferior amb les dues mans, amb cura per no punxar-se, i la dipositava en un sac per portar-la cap a casa, on faria nit.

L’endemà esquitxava amb aigua l’eriçó per aconseguir que es desenrotllés i una vegada l’animal s’havia estès el matava d’un cop sec al cap efectuat amb una massa. Era el moment de començar a tractar l’eriçó, la primera passa era fer-li una petita incisió a la cama. En el tall s’hi clavava una canya per la qual es bufava, un fet que provocava que el cos de l’animal “fes pilota”, de manera que se separava la pell amb les punxes de la carn. Amb un ganivet se li rascava la resta de les punxes i posteriorment se socarrimava amb foc la superfície de l’eriçó, com també se sol fer amb el porc. Un cop se li han llevat les restes cremades, s’obre l’animal i se li lleven les butzes. En Jaume recorda que la mare o l’àvia s’encarregaven d’escaldar l’eriçó quatre o cinc vegades i se’l bullia llargament. Se li tallaven el cap i les potes i se’l capolava abans de fregir-lo amb alguns dels clàssics acompanyants del sofrit pagès: patata, pebrot, tomàquet i ceba.

En Jaume recorda amb delit les característiques de l’eriçó: “Té una xulla abundant com si fos gorrí i la carn és més delicada que la del conill”. Tot i això, el de la Mola recorda que hi havia qui li feia fàstics i no era estrany que amb el sentit jocós habitual de molts formenterers, a més d’un se li fes passar eriçó per conill.

________________________________________________________

PUBLICITAT

Pensant en el proper viatge?
Entra a www.proximoferry.com i compra el teu
bitllet de ferry per moure’t entre Eivissa i Formentera.