Creuant la Mediterrània per salvar la pell

Història | Juliol 20, 2017

L’evasió dels formenterers que fugiren de la repressió franquista fou possible gràcies a l’arriscada complicitat dels seus veïns

A bord del llaüt per arribar a Algèria, els formenterers embarcaren provisions d’aigua, pa i pollastres torrats.

Text: Josep Rubio / Fotografía: Próximo Ferry

En els darrers anys estem sent testimonis de la dramàtica decisió de milers de persones que, fugint de la guerra o la fam, han d’emprendre arriscades travesses pel Mediterrani en precàries condicions. Alguns aconsegueixen arribar a les costes europees, en moltes ocasions per acabar reclosos en camps de refugiats o centres d’internament, però per d’altres, el malson finalitza quan el Mare Nostrum es converteix en la seva tomba.

Aquesta greu decisió també l’hagueren de prendre, no fa tant, diversos formenterers que partiren a bord de petites embarcacions a la recerca de la salvació, en aquest cas fent el trajecte a la inversa, amb rumb al nord d’Àfrica.

El febrer de 1937 set formenterers feren aquesta perillosa travessa amb un llaüt d’escassos 35 pams, uns cinc metres. Entre els tripulants es trobava Joan Torres Mayans (Formentera, 1914-2004), Joan de Can Guillemet o de Can Pep Toni, i per sort per la memòria col·lectiva de l’illa, els seus descendents, Maria Rosa i Vicent, han pogut recordar la història que sentiren, en escassíssimes ocasions, en boca del seu protagonista.

Després de l’arribada de les forces franquistes a Formentera el setembre de 1936, es desencadenà una repressió sistemàtica contra aquells que havien recolzat, ni que sigui com a simples simpatitzants, l’arribada de la democràcia i la república a Espanya. Aquestes accions acabaren amb l’execució sense judici previ de 12 formenterers que actualment reposen en fosses pendents de dignificar.

En Joan, pagès fadrí de la Mola de 22 anys, no tenia cap càrrec rellevant en organitzacions d’esquerres, però era ben sabut que era home d’idees progressistes, pel que fou víctima de petites extorsions. Mentre llaurava amb l’egua familiar, persones afins al nou règim que rondaven pels voltants del seu camp se li apropaven per obligar-lo a pagar sumes en metàl·lic. La incertesa i la por l’acompanyaren fins que amb sis homes més, tots veïns de la Mola, decidí fugir. Ni la seva mare sabia res dels plans que portava en ment.

Abans de partir, ell i en Xomeu Escandell, de Can Miquel des Bosc, intentaren convèncer al germà de l’últim, Jaume, perquè s’unís a l’expedició, però el jove s’hi negà, assegurant que no havia fet mal a ningú i que no tenia res a témer. En Jaume era home intel·ligent que fins i tot havia ensenyat a llegir i a escriure, tal com s’explica en la imprescindible Memòria contra l’oblit, obra coordinada per l’historiador Artur Parrón. Posteriorment Jaume de Can Miquel des Bosc fou capturat pels feixistes quan, al poble del Pilar, sortia de missa amb la seva al·lota. Fou reclòs a l’escola i executat en un revolt de la pujada a la Mola. En el record popular ha quedat que la seva al·lota pogué escoltar el tret de gràcia des de casa.

Abans de fer-se a la mar, en Joan i els seus companys de fugida s’amagaren durant sis dies en una cova de la Mola. Esperaven el moment idoni mentre veien passar els escamots que els buscaven. Fins que una freda nit de febrer, decidiren apropar-se a s’Estufador, un dels varadors de la Mola, on sota les ordres dels feixistes, muntaven guàrdia dos formenterers, Xicu des Moliner i Toni de sa Casilla. En Xicu anava d’acord amb els pròfugs, però igualment demanà ser amarrat juntament amb en Toni per simular que havia oposat resistència.

En Joan i els seus companys prengueren el llaüt d’en Joan de Can Pep Xomeu. L’elecció no fou casual. Malgrat l’obligació imposada per les autoritats franquistes de què totes les veles havien de quedar emmagatzemades al far de la Mola per evitar evasions, el de Can Pep Xomeu l’havia deixada al varador perquè anava sovint a Eivissa per mercadejar.

A les 10 de la nit salparen a rem cap a l’Àfrica, cap a la colònia francesa d’Algèria. En Joan no era mica mariner, però sí un dels seus companys, en Toni d’en Josep, que havia exercit de patró. A més, a bord comptaven amb brúixola, compàs i altres instruments de navegació. De fet, el compàs i el rumb que havien de prendre els hi havia facilitat un amic seu de can Sord, que com en Xicu, es va jugar la pell per salvar un veí. A més, a bord també portaven provisions: aigua, pa i pollastres torrats.

L’endemà, quan es conegué la fugida, el patró de l’embarcació Sa Balandreta fou obligat per les forces franquistes a fer-se a la mar per buscar els fugitius. L’horitzó es mostrava buit, i el patró, “un de Can Xesc”, un altre dels còmplices silenciosos de l’evasió, se les empescà per fer creure als facciosos armats que l’acompanyaven que sa Balandreta no podia fer més via.

Però els fugitius ja eren molt lluny, la fortuna els havia somrigut i al cap de poc de partir entrà un vent de Tramuntana (nord) que els permeté hissar la vela i recórrer 140 milles nàutiques en només 48 hores. Desembarcaren a Bouharoun, a només una cinquantena de kilòmetres d’Alger. En aquest petit poble pesquer en Joan es quedà a viure, treballà durant 11 anys de forner i conegué a qui seria la mare dels seus fills, una francesa anomenada Marie Rotoló. No tingueren la mateixa sort els espanyols que arribaren a territori francès quan caigué la República, l’any 1939, molts d’ells foren confinats en camps de concentració en condicions infrahumanes.

El 1949 els pares d’en Joan, que era fill únic, el visitaren a la llavors colònia francesa portant-li un document oficial segons el qual no seria represaliat pel règim de Franco. Al cap d’un any, el 1950, en Joan i la família que havia format a l’Alger tornaren a Formentera, on cuidà de la seva finca fins a la venerable edat de 90 anys.