EL JOIER DE FORMENTERA

Próximo Ferry | Setembre 7, 2017

Un jove Enric Majoral arribà a les Pitiüses obligat, com a recluta per fer la Mili.

“Créixer massa pot acabar sent una esclavitud, per sort arribà la crisi i ho aturà”

Text: Josep Rubio | Fotografia: Dolors Porredon

El servei militar obligà al recluta Enric Majoral a desembarcar a Eivissa l’any 1971. Un fet decisiu en la vida d’un jove de poc més de 20 anys que per aquells dies ja havia viatjat per Europa, Àsia i el nord d’Àfrica. El fill d’un professional del cuir de Sabadell i que ja anava encaminat a convertir-se en delineant, va viure, durant el seu obligat pas per l’Exèrcit, un punt d’inflexió que li canviaria la vida: l’oportunitat perquè la seva ànima creadora despertés.

Gairebé 50 anys més tard, Enric Majoral és premi Nacional d’Artesania, les seves peces s’exposen al Museu d’Art i Disseny de Nova York i és el joier referent de Formentera, l’illa que el declarà fill adoptiu l’any 2014.

La trobada entre Majoral i la seva illa musa, el seu fet inspirador, tingué lloc un dia de permís en què el llavors soldat, decidí creuar es Freus i recalar a la Savina. Allà llogà una bicicleta amb què recorregué els 19 km fins al far de la Mola, on contemplant la immensitat el va sorprendre la música d’una llunyana flauta. Avui explica que el captivà “aquesta bellesa despullada de l’illa, molt senzilla però que ho omple tot” i recorda la netedat de l’atmosfera “però no perquè hagués bufat la Tramuntana, sinó perquè se sentia un aire transparent, d’indret poc trepitjat, com si escoltant bé poguessis sentir les veus dels fenicis, els romans i la resta de pobles que han passat per aquí al llarg dels segles”.

A causa d’aquesta actitud contemplativa, si observem el paisatge de l’illa, trobarem moltes correspondències en l’obra que durant més de quatre dècades ha elaborat Majoral. Començà realitzant peces amb botons i fils de coure d’electricitat que venia a les nits en una paradeta de l’Hotel La Mola. I quan veié que amb l’artesania podia viure on i com volia, decidí aprovisionar-se de material i aprendre, gairebé de forma autodidàctica.

Observant i experimentant ha desenvolupat obres que beuen de l’illa, com els Trossos de Formentera, joies que mostren fragments de pedra de penya-segat, amb els seus líquens vius adherits, els Caragols, les Capelletes, els Coconets o la Posidònia, entre moltes d’altres. Sobre aquest mètode de dirigir l’atenció cap a l’entorn i convertir-la en acció creadora, reflexiona: “Fa 40 anys, quan no hi havia ni cisternes a l’aire lliure ni piscines, tota la petita fauna de Formentera, com pardals i sargantanes, vivien únicament de l’aigua de la rosada que quedava atrapada en aquestes cavitats a la roca, els coconets”, un descobriment que per la seva simplicitat el fascina i l’impulsa a crear. O la posidònia: “A mi m’agradava molt bussejar sobre les praderies. Em semblava que era com volar sobre els camps de blat. De tant en tant es desprenen fulles de posidònia, i una vegada tot jugant a dins de l’aigua me’n vaig enrotllar una al braç i vaig pensar: això és fantàstic per una col·lecció”.

El mateix Majoral admet que les seves peces són per un públic minoritari, se surten de la joieria tradicional i dels cànons de la contemporània, amb tons mates, texturades però lleugeres, imperfectes… Tot i això a Formentera costa anar a un sopar o a un acte públic i no detectar peces Majoral que, com li agrada dir al creador, “fan més boniques a les persones i les persones fan més boniques les joies”.

Aquest arrelament en la societat formenterera i la paradoxa de que una joia minoritària agradi majoritàriament, pot tenir el seu origen en el concepte Majoral de producte artesà i de negoci familiar. Igual que els establiments turístics més tradicionals, a Majoral l’eix de la plantilla és la família. Amb l’esposa, Dolors, “amb qui podria firmar conjuntament les meves peces” i que “s’ocupa de la direcció”, “la meva filla Savina que s’encarrega de la comunicació i el màrqueting i el meu fill Roc que també dissenya i gestiona el taller”. De nou veiem les referències a la matèria de l’illa fins i tot en el nom dels seus fills.

A més, com en l’antic funcionament d’una casa pagesa, la família treballa com un engranatge, “no establim dies lliures, fem tota la feina que calgui durant la temporada turística, i a l’hivern, treballem quan ens ve de gust”. Així mateix, Majoral fou un dels cofundadors, l’any 1984, de la Fira Artesana de la Mola i poc després, l’any 1987, establí botiga a Sant Francesc. Llavors obrir un negoci dirigit en bona part als turistes fora des Pujols es considerà una excentricitat. L’aposta, a més, pretenia donar servei tot l’any “perquè el senyor de Formentera que volia adquirir un obsequi a Majoral per Nadal pogués fer-ho”. Però l’invent sorprengué i funcionà fins avui, quan Sant Francesc, que ha estat remodelat i compta amb carrers per a vianants, s’ha convertit en el nou i elegant pol d’atracció per a visitants.

Majoral ha evolucionat i avui també compta amb dos establiments i un taller a Barcelona, una botiga a Eivissa i el taller botiga de la Mola. Però l’amenaça no sempre arriba des del fracàs, també es pot morir d’èxit, per això Majoral assegura que en el moment clau de l’expansió “per sort arribà la crisi”. El creador riu en recordar que durant la primera dècada del segle, “els nostres assessors ens venien a dir que ja disposaven del meu nom i que ja em podia anar retirant”. I afegeix: “vam començar a treballar amb Estats Units. Ens van dir que les peces Majoral interessaven molt i ens van donar espai per exposar-les. Però al cap de 15 dies ja et venen amb exigències. Et diuen: faci el que vulgui per obtenir aquest tant al mes. I això vol dir molt, significa anar adaptant les línies, els materials, es necessiten novetats de forma constant. Has de ser competitiu, ja no pots treballar en el teu taller, has de pensar a fabricar fora… és una esclavitud i comences un camí que ja no saps on et pot portar”. La crisi ho va aturar i “ens obligà a replantejar-ho tot i tornar a les nostres arrels”.

“Som una empresa familiar que dissenyem i fabriquem les nostres joies i intentem ser creatius, sorprendre i que les peces tinguin un llenguatge, que vulguin dir alguna cosa, que siguin reconeixibles”. I rebla: “Ens agrada mantenir-nos deslligats de la moda i les tendències. Si fas el que et marca el mercat has de ser el number one. I per fer-ho necessites molts diners i la resta és màrqueting… No és un camí que ens interessi”.