ESPANYA CAMARADA

Història | Novembre 2, 2017

El primer que digué el supervivent en pujar a bord fou “Espanya camarada”.

Els pescadors de la Mola durant anys veieren la silueta de l’avió al fons de la mar.

Text: Josep Rubio | Forografia: Próximo Ferry

El 1944 la Segona Guerra Mundial afrontava el tram final i des de Formentera no era estrany veure els avions de la Luftwaffe, la força aèria alemanya, que en el seu recorregut des de les bases de la França ocupada, es dirigien al nord d’Àfrica per repel·lir l’avanç aliat.

Durant la tarda del 12 de maig d’aquell any, en Pep Escandell Ferrer, un jove pagès de la Mola, treballava a l’era i després d’escoltar com s’apropava una remor de motors, observà “quatre bombarders alemanys”. Segons apunta el documentalista Lluís Mir podrien ser Junkers Ju 88 que, en formació, sobrevolaven l’altiplà en direcció al sud, a “escassa altura, gairebé fregant el far”, recorda en Pep.

Hores més tard, al voltant de les 20.40, ja sopava a casa seva, a can Jaume des Camp, quan sentí un “tro” que distragué la seva atenció del plat. Seguí menjant fins que abans d’acabar de sopar, aparegué a casa seva, “molt alterat”, el Tècnic Mecànic del far de la Mola. Entre esbufecs, José A. Gradaille explicà que un avió que arribava “tocat” provinent del sud, s’havia estavellat a la mar a pocs metres del penya-segat i que de segur que hi havia algun supervivent, doncs el faroner havia vist almenys una bengala llençada des de l’aigua.

En Pep, que llavors tenia 22 anys i poca experiència a la mar, decidí demanar ajuda a un veí mariner, en Xomeu Torres, de can Puig, qui anys més tard es convertiria en el seu sogre.

Els tres s’encaminaren cap a cala Codolar i mentre baixaven a tota pressa la barda avall veieren una altra bengala. Ara ja podien localitzar amb més exactitud el supervivent. Es trobava a uns 300 metres de les penyes, just enfront dels varadors. En Pep hi tenia una xalana que no oferia “prou força a proa” per la qual cosa decidiren prendre “el bot d’en Riera”, segurs de què el veí no s’enfadaria perquè agafessin sense permís l’embarcació en un “cas d’emergència”.

Gradaille i Xomeu d’en Puig bogaven, mentre que en Pep anava a proa, amb un fanalet que li havia prestat el faroner, i intentava distingir alguna figura en la fosca d’una nit sense lluna. De sobte percebé que eren a sobre d’una àmplia taca de combustible i avisà als seus companys: “Ja hi som”.

Immediatament veieren a un home corpulent a bord d’una balsa de salvament, sol i banyat en oli de dalt a baix. L’avió ja havia anat a fons, “a uns 20 metres de profunditat”. En Pep féu un gest amb la mà, per preguntar-li quants supervivents hi havia. L’home digué “eins” (un, en alemany) i afegí, tràgicament, “zwei kaputt” (dos morts) assenyalant cap a baix. Més tard en Pep sabé que abans de què l’avió toqués l’aigua, s’havia llençat a la mar en ple vol un quart tripulant “que es perdé per sempre”.

“L’alemany devia tenir uns 35 o 40 anys i era tan gros que a penes cabia en el bot”, rememora en Pep qui assenyala que en pujar a bord tingué bona cura de “no perdre la bota que sostenia amb una mà”. El primer que digué fou “Espanya camarada”. Als seus 96 anys, en Pep, que hi sent sense haver de parlar alt, fa llargues caminades cada tarda i s’expressa perfectament, recorda com el supervivent, que resultava ser “el comandant” del bombarder, conservava una darrera bengala sense usar, a la mateixa butxaca d’on tragué “una fotografia arrugada d’una dona i un infant”. Mentre contemplava aquella imatge, a l’alemany se li escapaven les llàgrimes i en Pep li deia a en Xomeu: “Deixa’l fer”. En arribar a terra, un grup de curiosos s’havia apropat a la cala i entre dos homes pujaren a l’aviador pel caminet que remunta el penya-segat. No estava greument ferit però tenia dificultats per mantenir-se en peus.

Segons el report oficial que va fer Gradaille, l’alemany fou atès al far, mentre que en Pep indica que passà la nit a can Pep Xomeu de la Mola. L’endemà l’aviador, de qui no es coneix el nom, tornà a la vora del penya-segat, on coincidí de nou amb en Pep. “Afaitat, net i amb roba nova, estava de molt bon veure” i afegeix que mentre observava fixament la zona on havia impactat l’avió, “es girà i no digué res, només em mirà i somrigué”. El militar seria traslladat a la base d’Hidroavions de l’estany Pudent i finalment repatriat a Alemanya.

El faroner fou recompensat per l’estat germànic amb un diploma i 1.000 pessetes (que mai compartí amb els seus companys de rescat), mentre que en Pep es quedà amb una muda inservible, tota bruta del combustible de l’avió, i la història viscuda en primera persona de com la Segona Guerra Mundial havia esquitxat Formentera.

Els cossos dels dos alemanys sense vida de l’interior del Junkers foren recuperats al cap de pocs dies per dos bussos que arribaren d’Eivissa a bord de la Mariana, una barca de bou. Els pescadors de la Mola distingiren durant anys la silueta de l’avió al fons de la mar, fins que “una empresa valenciana”, evoca en Pep, procedí a desmuntar-lo i emportar-se’l a peces.

Per saber-ne més:

www.farsdebalears.org

El far de Formentera (Javier Pérez de Arévalo i Kole Seoane)