FER LES AMÈRIQUES ALS 16 ANYS

Història | Febrer 22, 2018

Juntament amb altres 15 joves, en Pep Mayans embarcà cap a Cuba per treballar en una explotació de carbó vegetal.

En el ranxo, les comoditats es reduïen a una cabana de fulles de palmera, un coi i un coixí farcit de segó.

Text: Josep Rubio | Fotografia: Arxiu familia Barber

Les dures condicions del camp de Formentera i les escasses possibilitats d’obtenir ingressos en metàl·lic més enllà de l’esgotadora feina a les salines, impulsaren a centenars d’illencs a buscar fortuna a Amèrica, especialment a Cuba. El professor de la UIB, Antoni Marimon, ha documentat que almenys 285 formenterers des de les darreries del segle XIX fins a la meitat del segle passat buscaren un futur millor a l’illa caribenya. Un d’aquests illencs que anaren a fer les Amèriques fou en Pep Mayans Ferrer, Pep de na Teueta.

Era un pagès que el 1920, a l’edat de 16 anys, embarcà en l’expedició organitzada pel seu oncle, que aconseguí allistar 16 joves de Formentera per treballar en una explotació de carbó vegetal a l’illa de la Juventud, llavors anomenada illa de los Pinos. La producció de carbó, juntament amb la pesca de l’esponja o el treball a les finques de canya de sucre, fou un dels sectors on feinejaren els formenterers emigrats a Cuba. Pel que fa a l’elaboració del carbó vegetal, els illencs gaudien a més d’una especial habilitat, ja que era una tasca que molts dominaven i havien practicat a Formentera.

Maria Mayans Juan, Maria d’en Barber, és una de les cantadores més celebrades de l’illa i filla gran d’en Pep. Molt vívidament, recorda algunes de les paraules del pare sobre les experiències del seu viatge de joventut. Partí cap a Barcelona carregat únicament amb els béns que cabien en un sac de lona d’espardenya lligat amb corda. A la ciutat catalana embarcà a bord d’un buc que feu escala a Cadis i probablement a les Canàries, abans de posar rumb a Cuba. La travessa durà 28 dies, i després d’11 jornades sense tenir terra a la vista, els passatgers albiraren una gavina, presagiant la pròxima arribada a Cuba. En Pep i els seus companys d’emigració observaren les primeres muntanyes i, enjogassats per la fita, així com segurs que les hores a bord ja estaven comptades, prengueren les patates del rebost per divertir-se llençant-les a les gallines. Els joves s’emportaren una severa reprimenda del patró, que els recordà que aquella era només una illa que encara distava moltes milles del seu port final.

Arribats a l’illa de los Pinos, el seu destí fou treballar en un dels anomenats ranxos, una explotació de carbó vegetal situada al camp. En Pep no devia trobar gaire a faltar els seus veïns, perquè treballà envoltat de formenterers, una característica comuna sobretot arran de què alguns d’ells, com en Xomeu Tur Escandell, de can Jai de la Mola, fessin fortuna i arribessin a contractar més de 50 paisans en la seva empresa de carbó vegetal.

Això sí, les feines eren prou dures, sovint havien d’anar a buscar llenya a indrets inaccessibles pels animals, així que eren els treballadors els qui havien de carregar a l’esquena els fustots i després estibar-los en uns cavalls que es resistien a marxar amb aquella ingent càrrega a la gropa.

Com a habitatge, al ranxo comptaven amb cabanes fetes amb fulles de palmera sostingudes amb un puntal, on descansaven en simples cois fermats a dues fustes i en les que s’hi acomodaven amb l’ajuda d’un coixí farcit de segó. Un coi que acompanyà en Pep en el viatge de tornada i anys més tard esdevingué una joguina per na Maria, que encara avui recorda les hores en què, de petita, s’hi havia gronxat.

Per menjar, el seu pare deia que s’alimentaven de carn de porc que arribava dipositada en caixes i no sempre en bon estat. Una dieta que a vegades complementava amb les tórtores caçades en un estany proper al ranxo.

L’intercanvi de notícies amb Formentera era lent però regular, la correspondència amb la família era comuna gràcies al fet que la majoria dels formenterers, a diferència de les formentereres, sabien escriure per, precisament, poder anar a l’emigració. Aquest era el cas d’en Pep, que quan era a Formentera, de nits i a estones mortes, s’havia preparat aprenent lletra amb el seu pare, qui al seu torn també havia anat a Amèrica. Recorda na Maria, que en aquells temps es deia que si un home sabia fer una carta i un compte, ja tenia prou escola. Precisament en un dels escrits que li arribà de Formentera, els seus pares li notificaren que havia sorgit la possibilitat de comprar un tros de bosc, profitós per fer-hi pasturar les ovelles i cabres de la família. Les monedes d’or que guanyà en els tres anys de treball a Cuba s’invertiren en aquesta empresa, ja que a en Pep, a diferència d’altres joves, no necessitava destinar els estalvis en la construcció d’una casa o en la compra d’una barca.

Al cap de tres anys d’haver partit, en Pep tornà a Formentera, de nou per fer de pagès i dos o tres mesos a l’any, treballar de temporer en la recol·lecta de la sal. S’esposà el 1929 i el 1930 tengué la primera de cinc fills, na Maria, que avui viu en una casa propera a Sant Ferran envoltada dels seus quatre fills, cinc néts i cinc besnéts.

________________________________________________________

PUBLICITAT

Pensant en el proper viatge?
Entra a www.proximoferry.com i compra el teu
bitllet de ferry per moure’t entre Eivissa Formentera.