EL FESTEIG PAGÈS

Próximo Ferry | Juny 14, 2018

La “iaia” era una persona que controlava que l’honor de l’al·lota quedés intacte.

En sentir picar de mans, el jove sabia que havia set desafiat i que tindria problemes en sortir

Text: Josep Rubio | Fotografia: Domingo Viñets

Fins a l’arribada del turisme a les Pitiüses, a la dècada dels 60, els casaments a Formentera i Eivissa venien precedits pel festeig, un període en què els fadrins -solters- d’ambdós sexes es coneixien i relacionaven sota unes estrictes normes socials. A través de la Tertúlia de Savis de Ràdio Illa, cinc avis de Formentera han explicat les seves experiències de joventut a l’hora de cercar parella.

En Paco Portas recorda els quilòmetres que havia de recórrer a peu fins a les cases on vivien al·lotes i que calia fer-los ràpid, ja que si un altre arribava abans, “es deia que ‘et donaven capot’ i ja podies fer mitja volta”. El festeig es feia a Formentera les tardes i nits de dimarts, dijous i dissabtes a més de diumenge sortint de missa, quan els joves s’amuntegaven a la sortida del temple per buscar la millor posició al costat d’una jove (a partir dels 15 anys ja podien festejar) a qui calia preguntar “vols seguir?”, de manera que el pretendent rebés el consentiment per acompanyar-la almenys un tros del camí fins a casa. Ara bé, aquestes caminades mai es feien en solitari, la figura de la “iaia” era una persona de confiança (la mare, àvia o germana) que supervisava que l’honor de l’al·lota quedés intacte. En Pep Ferrer rememora que, en els festejos a les cases, era costum que el jove, en arribar-hi, fes un xiulet per anunciar-se, llavors “sortia el pare o la mare que convidava a seure” a les cadires situades a l’enramada amb aquesta finalitat. Normalment l’al·lota es canviava de roba, es mudava, i es preparava per sortir, quan algun membre de la família s’ocupava, mentre “feia cordella o filava llana”, de supervisar la parella. Explica Francisca Ribes que “aquest era un dels motius pels quals no hi havia gaire simpatia cap a les sogres”, mentre que en Pep assenyala que “tot i el control també hi havia casaments de penal”, perquè “en aquells temps no hi havia morrals”, bromeja. Llavors, com sempre, quan dos s’han entès ja s’ho han fet venir bé per citar-se, potser “de camí a munyir les ovelles o cap a la botiga”, com apunta en Pep.

Ara bé, sovint els festejos eren motiu de disputes i baralles, en Paco rememora que a vegades podien reunir-se “vint o més joves a l’entrada d’una casa” i hi havia corredisses per veure qui arribava el primer. En Pep recorda “una vegada que dos joves envestiren la porta al mateix temps i quan sortí el pare demanà que esperessin un moment, que anava a buscar el codi per saber qui dels dos quedaria amb l’al·lota. En tornar ho feu amb un pal a la mà i tot d’una ja no quedà cap jove per discutir”. En Paco, reconeix que aquestes acumulacions de joves agitats al voltant de les cases eren “un poc salvatges” i posa com a exemple quan “anàvem a picar les mans a algú”, un fet que equivalia a desafiar a un jove que es trobava festejant a l’interior d’una casa. En sentir picar de mans, l’al·lot havia de sortir i enfrontar-se als seus rivals, i si no ho feia “esperàvem fins que sortís i llavors a pedregades, el fèiem marxar ben lluny”.

Na Rita Costa indica que quan els pares vetaven un pretendent per la seva filla, l’única manera de superar la negativa era “robant s’al·lota”, el que significava que el jove s’emportava a la seva estimada a dormir a casa seva o d’algun familiar. La jove ja no tornaria a casa dels seus fins que estigués casada, i en aquests casos la boda es preparava amb tota celeritat. L’època del festeig s’acabava quan els joves es prometien, i des d’aquell moment els joves ja no festejaven amb ningú altre. Malgrat que el festeig podia durar uns quants anys, és conegut un cas extrem, el cas d’una parella que festejà 21 anys. Na Rita recorda com l’home, amb sorneguera, deia: “Set anys per conèixer-la, set per tractar-la i set per anar tocant”.

La tradició del festeig acabà amb l’arribada del Turisme, com evoca en Pep Costa, pocs anys més jove que la seva germana Rita: “El que fèiem a l’estiu era lligar amb les franceses i després arribava l’hivern i les pageses ens donaven carabasses”, mentre que en Pep Ferrer apunta que el sistema educatiu hi ha tingut molt a veure: “Anys enrere elles no anaven a escola, i per conèixer-les havíem d’anar a casa seva, potser fins llavors no hi havíem parlat mai. Ara ja es coneixen i fan relacions anant a escola”.

Sobre la manera actual d’establir relacions sentimentals, en Paco no en té cap dubte “hauria hagut de néixer més tard”, diu, mentre que na Rita explica que “s’ha passat d’un extrem a l’altre, avui dia, més aviat són elles les que festegen”, i per na Francisca, “ara això ja no es mira, llavors una al·lota no s’hagués atrevit a dir res a un jove, ara tenim igualtat”, assegura somrient.

________________________________________________________

PUBLICITAT

Pensant en el proper viatge?
Entra a www.proximoferry.com i compra el teu
bitllet de ferry per moure’t entre Eivissa i Formentera.