UNA HISTÒRIA DE CONTRABAN A LES PITIÜSES: EL NAUFRAGI DEL DOS HERMANOS

Història | Gener 24, 2019

Un llaüt negre era una embarcació que no constava enlloc, no tenia cap paper, ideal pel negoci.

La xarxa teixida pel contraban es basava en la confiança, el silenci i l’enriquiment

Text: Josep Rubio | Aquarel·la: Bonet Ribas

Els anys de la postguerra foren anys de rigoroses privacions a tot Espanya, una escassetat agreujada a Formentera i Eivissa per la seva condició de territoris aïllats on encara no hi havia arribat el mannà del turisme i pel gran esforç que es requeria per obtenir fruits de la poca terra cultivable. Aquelles mancances impulsaren a alguns illencs a dedicar-se al contraban, un negoci molt lucratiu que inevitablement anava associat a la màxima discreció d’aquells que el practicaven. Per aquesta raó moltes de les històries protagonitzades pels contrabandistes pitiüsos durant la dècada dels anys 40 i 50 del segle passat s’han perdut per sempre, a mesura que els seus protagonistes han anat desapareixent.

És el que hauria passat amb les vivències de Vicent Tur Escandell, de Can Carlos, (1921-2015) descendent directe del repoblador de Formentera Marc Ferrer, si no hagués estat perquè en els darrers mesos de vida, per combatre el tedi en el llit de l’hospital, va satisfer la curiositat del seu nét, Vicent Tur Costa, qui al seu torn ha accedit a explicar a Próximo Ferry una història familiar que durant dècades s’havia mantingut en secret, la del naufragi del Dos Hermanos.

El Dos Hermanos era un llaüt negre, és a dir, que no estava matriculat ni constava en cap llistat oficial de la marina, una precaució habitual en les barques que es dedicaven al tràfic il·lícit. Tenia 9 metres d’eslora, estava equipat amb vela llatina i un motor a gasolina d’un pistó. Era una embarcació especialment ràpida, i amb una òptima capacitat de càrrega, unes característiques que la feien ideal pel contraban. En Vicent Tur n’encarregà la construcció a Joan de sa Cala, també anomenat el Calero, que emprà fusta de pins talats pel mateix armador al bosc de ses Clotades, a Formentera. Una matèria primera que fou transportada a Eivissa amb el llaüt Sant Jaume, que feia el servei entre es Caló de Sant Agustí i Vila. El pal major i les antenes es feren amb un gran pi d’un bosc de Corona, a Eivissa, pel qual Vicent Tur en pagà una magnífica suma per l’època, 25 pessetes. Fou botat el novembre de 1944, però la seva història fou tant intensa com breu, va anar a fons el 28 de febrer de 1945.

En aquells anys de postguerra en Vicent Tur mantenia una estreta relació amb una família de Sant Antoni de Portmany, els de can Frit, i junts havien emprès diversos negocis de contraban sempre al servei d’algú de qui valia més no saber-ne el nom. La pràctica estava tan ben cotitzada que en el primer viatge a Alger, en Vicent ja va poder pagar el Dos Hermanos.

El negoci s’activava amb un avís, pel qual s’havia d’equipar el llaüt, reunir la tripulació i esperar en un lloc assenyalat on l’embarcació podia romandre resguardada dels cops de la mar i de mirades estranyes. Aquesta espera prèvia se solia fer a sa Torreta, a s’Espalmador, o darrere de Tagomago, a la cala Sant Vicent. Precisament d’aquest aïllat indret de la costa eivissenca, amb fama d’acollir gent rude i que no s’estava per romanços, provenien els dos tripulants que en Vicent, com a armador, tenia contractats: el patró, Joan Marí, que sempre duia a la cinta una matancera (un punyal amb una fulla afilada d’un pam de llarg), i l’al·lot de bord, Jaumet de can Cama.

Allà quedaven esperant, fins que algú de l’extensa xarxa de contactes teixida sobre la base de la confiança, el silenci i l’enriquiment, s’ho feia venir bé per anar a pescar prop del racó en qüestió. D’aquesta manera podia passar el missatge, ara sí, amb el lloc, el dia i l’hora exactes per carregar la mercaderia a la costa algeriana i també el punt de destí.

En aquest cas a finals de febrer de 1945 partiren de la costa de Sant Antoni rumb a l’Àfrica dos llaüts, el Sant Salvador, amb dos germans de can Frit a bord i el Dos Hermanos, amb els seus tres tripulants.

La navegació es feia a vela llatina i el motor es reservava únicament per les situacions d’emergència: per fugir del mal temps i les encalmades o per escapolir-se de la vista dels ‘arrendataris’, com els locals anomenaven a les escasses i lentes embarcacions patrulleres que l’estat destinava al control de duanes.

Arribats a Algèria, el carregament no es feia en cap port, sinó en llocs més discrets. La memòria no ha conservat el nom de la raconada on, amb un llarg pantalà, s’embarcava la mercaderia de contraban a bord del Dos Hermanos. Aquell era un instant decisiu i les precaucions mai eren poques per evitar algun imprevist que arruïnés el negoci i trenqués la confiança que s’havia de garantir en tota la cadena del contraban. Per aquest motiu, un cop el llaüt amarrava, es treia el mosquetó de bord convenientment carregat i els tripulants vigilaven que una sola persona avancés amb la mercaderia pel pantalà. Si n’eren dos o més, els tripulants disparaven a l’aire esperant que la companyia es fes enrere. Aquesta era una mesura de seguretat que els contrabandistes empraven per evitar ser sorpresos en minoria, ja que es contava que en alguna ocasió el negoci havia acabat amb els contrabandistes degollats i el llaüt desaparegut.

Carregada la mercaderia, recanvis de motor, escopetes de caça italianes i sedes i altres teles de gran qualitat, el Sant Salvador i el Dos Hermanos es feren de nou a la mar, el primer cap a Sant Antoni i el segon cap as Portitxol, a Mallorca. Les dues embarcacions navegaren juntes les primeres milles, però aviat el Sant Salvador posà rumb per passar Formentera per l’oest, pel cap de Barbaria i el Dos Hermanos per l’est, per la Mola. Aquella fou l’última ocasió que en Vicent veié als seus amics de can Frit. En ple hivern, es va desfermar un temporal de Mestral que va engolir per sempre el Sant Salvador, mentre que el Dos Hermanos va anar capejant la mala mar amb la vela esquinçada i el motor en marxa, els quarters ben tancats i els tripulants amarrats a la coberta. El sol estava a punt d’amargar-se i l’amenaça de la foscor absoluta planava sobre el Dos Hermanos: els tres sabien que l’embat de la mar, a cegues, sense poder solcar les onades, hagués acabat per trabocar el llaüt i que les negres aigües s’empassessin per sempre en Vicent, en Joan i en Jaumet. Però quan la claror agonitzava, i al capdamunt d’una onada, aparegué l’Urola, un mercant basc al que van fer desesperats senyals de llum i finalment, va rescatar els tres tripulants sans i estalvis a unes 70 milles de la Mola.

Els nàufrags van apujar teles a bord i van demanar permís per embarcar algunes escopetes, però en Vicent va preferir deixar que el llaüt anés a fons, conscient que seria molt complicat explicar a les autoritats el singular carregament de l’embarcació així com l’absència absoluta de qualsevol documentació.

Aquell vaixell amb nom de riu va salvar la vida dels tres contrabandistes un fet que en Vicent recordaria anys més tard, quan batejà amb el nom d’Urola un bot que encara avui està resguardat a un varador des Pujols. El mercant desembarcà als pitiüsos a Alacant, on els tres explicaren que havien estat sorpresos per una tempesta mentre pescaven. Quedaren a disposició de la Capitania Marítima, que no els retingué però sí que els obligà a estar localitzables. Els noms d’en Vicent i de l’al·lot de bord no constaven en els registres policials, però sí el del patró, en Joan Marí, qui tenia una extensa fitxa per haver treballat al servei del més gran de tots els contrabandistes, Joan March, de malnom en Verga.

Sent conscient de la seva situació, només tocar terra en Joan advertí als seus companys que ben aviat desapareixeria i aquella mateixa nit prengué un avió amb destí a Mallorca.

Al cap de poques setmanes en Vicent i en Jaumet tornaren a Formentera i Eivissa respectivament, havent fet negoci amb el contraban però també havent tastat de molt a prop els perills inherents en l’ofici. En Vicent que llavors tenia dos fills petits i un terreny acabat de comprar amb els guanys del contraban, es dedicà de llavors ençà a la finca i també tornà a la mar, però fent feina a la Naviliera Mallorquina.

El patró, en Joan Marí, seguí en el negoci i anys més tard, simplement va desaparèixer, potser engolit per la mar, com els de can Frit, potser empresonat qui sap a on… El cas és que als anys vuitanta del segle passat, un amic d’en Vicent va anar de visita a Alger i quan es trobava en un llogaret costaner, va distingir un home que, malgrat anar vestit com els locals, tenia un posat i unes faccions que li resultaven extremadament familiars i quan el va cridar pel seu nom, es va girar instintivament però de seguit va fer mitja volta i va partir, caminant sense mirar enrere.

Per saber-ne més: Entrevista de Ràdio Illa a Vicent Tur, nét del protagonista.

________________________________________________________

PUBLICITAT

Pensant en el proper viatge?
Entra a www.proximoferry.com i compra el teu
bitllet de ferry per moure’t entre Eivissa i Formentera.