LES PEDRERES, HISTÒRIA AMB TEL MITOLÒGIC

Próximo Ferry | Abril 25, 2019

Les pedreres de marès formen part del paisatge costaner d’algunes zones de les Pitiüses. Emparats per confusions i llegendes, aquests espais tenen un alt interès arqueològic intrínsecament relacionat amb la construcció a Formentera i Eivissa.

El projecte “Paisatge cultural de Formentera. Estudi de les dinàmiques d’explotació i ús de la pedra al llarg de la història”, vol esbrinar el funcionament i l’organització de les pedreres de Formentera des de l’època tardo púnica.

Text: David Setbetes | Fotografia: Próximo Ferry

Hi havia una vegada, fa milers d’anys, una civilització de palaus fastuosos i deïtats majestuoses que poblava les nostres costes. La seva relació simbiòtica amb la Mediterrània la va fer prosperar fins a aconseguir un desenvolupament comercial, social i artístic singular en aquelles èpoques llunyanes, però fou també aquesta estreta relació amb la mar la culpable de la seva desaparició.

De la nit al dia,  gegantines onades generades per un fatal moviment tectònic van escombrar sense pietat les ciutats i urbs d’aquesta civilització, que restà submergida per sempre més sota les aigües fins ésser oblidada gairebé per complet. Sols en queden vagues referències en alguns tractats històrics datats abans de crist que en mencionaven el seu nom: Atlàntis.

… i fins aquí arriben les llegendes i la ciència-ficció.

La realitat em duu a la Torre de la Gavina un parell d’anys enrere en una excursió d’anada i tornada des de cala Saona. En arribar a la torre de vigilància, em vaig trobar un grupet de turistes italians que em van demanar per les piscines “naturals” que els havien dit que hi havia prop d’allí. Em vaig rascar la barbeta uns segons pensant què voldrien dir i no els vaig saber donar cap resposta ni indicació.

Temps després, i ja amb un millor coneixement del terreny, vaig arribar a la conclusió que les famoses piscines eren els espais buits, a voltes inundats, de les restes de blocs de marès tallat que hi ha a La Punta de sa Pedrera, una zona d’especial encant que no té res de “natural”, ja que ha estat modelada per l’acció de l’home des de temps immemorials.

Paisatge cultural de Formentera

Justament esbrinar l’origen i usos d’aquesta i d’altres explotacions mineres de l’illa és el que intenta desentrellar n’Anna Artina, llicenciada en Història de l’Art i màster en Arqueologia Clàssica que dirigeix el projecte “Paisatge cultural de Formentera. Estudi de les dinàmiques d’explotació i ús de la pedra al llarg de la història”, una iniciativa que persegueix esbrinar el funcionament i l’organització d’aquestes explotacions de recursos naturals.

Em comenta n’Anna que coneixem molt bé l’evolució històrica de monuments i ciutats, però ens cal conèixer el pas previ; com es construeixen, d’on arriben els materials i quina és la seva gestió, ja que la recerca de matèries primeres pot influir en la manera d’edificar.

La petjada humana

Per a obrar els seus refugis, els primers pobladors de Formentera feien una recol·lecció de la matèria; sobretot pedra solta i fusta.

Quan ésser humà i hàbitat evolucionen és quan sorgeix la necessitat d’aïllar-se de la natura i construir millors cases, això duu a aconseguir materials més bons i iniciar les explotacions a les pedreres.

Els inicis de les extraccions mineres a Formentera daten de finals de l’època púnica i inicis de la romana, que és quan comencen a aixecar-se viles agràries i construccions destinades a l’extracció de la sal, el recurs més preuat produït en aquella època tant a Formentera com a la veïna Eivissa. El comerç de la sal implica un augment d’activitat i ocupació del territori i, per tant, un increment de l’ús de materials de construcció derivats de la pedra.

Durant l’època de domini islàmic es produeix una minva en l’activitat a les pedreres, ja que en aquest període i per derivació cultural es construeix més emprant l’argila com a material base. A partir del segle XIII, amb l’arribada de les tropes catalanes, torna a créixer l’explotació de pedreres per a l’edificació d’obra civil i religiosa.

El zenit d’aquesta activitat el trobem a partir del segle XVI, amb la construcció de les fortificacions d’Eivissa en forma de murades i torres, i un gran creixement de la població que comporta un augment de l’explotació de materials.

El marès

Si hi ha un tipus de pedra característic a les pedreres Pitiüses, aquest és el marès, un material modelable i fàcil de treballar però que alhora i en vetes calcificades per l’exposició al sol, resulta una pedra molt resistent. De fet, s’han trobat construccions romanes, com ara dics de port, fetes amb aquest material i en bon estat de conservació.

El marès era, per tant, un tipus de pedra abundant, proper, fàcil d’extreure i treballar i amb bones qualitats per a la construcció.

Als segles XVIII, XIX i principis del XX, el creixement i la nova construcció de barris d’Eivissa ciutat com la Marina, sa Penya o l’Eixample va implicar un augment de l’extracció de marès.

Tot sembla indicar que per qüestions de proximitat i facilitat de transport per mar, tan sa Pedrera de Cala d´Hort, a Eivissa, com Punta Pedrera a Formentera, foren els principals punts d’explotació de recursos per a la construcció de la capital.

Treballant un negatiu

Com hem esmentat abans, és més o menys senzill estudiar com es formen les poblacions i els edificis quan hi ha la construcció. En el cas de les pedreres però, el que s’ha fet és llevar material, i no resulta senzill esbrinar-ne la quantitat sostreta ni els seus usos, ja que a les explotacions més antigues les succeeixen posteriors extraccions que fan desaparèixer les traces arqueològiques inicials.

Per vincular les pedreres amb èpoques antigues s’ha de recórrer a la comparativa de materials. És a dir, analitzar el marès que trobem a les edificacions i contrastar els resultats obtinguts amb les anàlisis fetes al material de les explotacions. D’aquesta manera, s’aconsegueix saber si la pedra emprada a construccions de diverses èpoques té el seu origen a Formentera o bé s’havia extret a Eivissa i es pot datar també l’antiguitat de l’explotació.

És treballar amb allò que ja no hi és. Tenir el negatiu d’una fotografia i, partint d’aquesta base, saber-ne trobar el positiu i definir els colors originals.

Esgotament de la matèria

La fi de l’activitat extractiva a sa Pedrera s’esdevé a inicis del segle passat. La sobreexplotació fa que arribi un punt en què el material s’acabi, i és llavors quan es finalitza l’activitat i el paisatge costaner queda retallat formant els relleus que podem apreciar en l’actualitat.

La màgia d’aquests relleus va fer que els hippies dels seixanta, segurament influïts per cert consum moderat de substàncies lisèrgiques, rebategessin l’eivissenca pedrera de Cala d´Hort com “Atlàtis” i sorgís tota una llegenda que relacionava aquesta antiga explotació de marès amb el mite de la civilització perduda sota les aigües de la nostra mar.

En tot cas, el projecte endegat per n’Anna Artina amb el suport de Consell de Formentera oferirà llum i dades sobre com l’acció humana va ser decisiva per a la formació d’un paisatge tan singular com el de la Punta de sa Pedrera i d’altres indrets. … i si alguna volta torno a trobar un grupet de turistes cercant piscines “naturals” prop de la Torre de la Gavina, i he aconseguit millorar el meu anglès o xerrar una mica d’italià, els podré indicar el parador d’allò que busquen i fins i tot explicar-los quina història hi ha al darrere d’aquest paratge afortunadament encara no gaire visitat.