XICO CASTELLÓ: AL RITME DE LA JOVEN DOLORES

Próximo Ferry | Abril 11, 2019

D’aquell trajecte a les palpentes recorda com, en arribar a Vila, la tripulació escoltava atenta la ‘vaca’

Amb Capitán Trueno sonà al costat de Xomeu Juan i Santi Marí, qui més tard fundarien Aires Formenterencs

Text: Josep Rubio | Fotografia: Xico Castelló

Xico Castelló Ferrer (Eivissa, 1964) pertany a una família vinculada a la mar i ell és la quarta generació de mariners. El seu pare, Pep Castelló, va ser patró durant molts anys de la Joven Dolores, una de les embarcacions més icòniques, si no la que més, de les que han cobert la línia pitiüsa. Els seus records d’infància estan curulls d’instants a bord d’aquest mític vaixell de fusta ja desaparegut. A la seva bodega hi havia dormit incomptables vegades, enllitat en les espartanes lliteres per la tripulació.

D’aquelles nits en guarda la remor del casc en cruixir o la pudor, lleugera però permanent, de les aigües de sentina. I aquells matins hivernals de densa boira, en què la Joven engegava motors i posava rumb a Eivissa. El vaixell, sense radar, sonar ni cap equipament digital, comptava amb poca cosa més que la intuïció i l’ofici del seu patró, que es mantenia al pont amb els ulls oberts com si fos un congre i ordenava que un mariner s’apostés a proa, amb l’encàrrec de desxifrar la mínima variació en l’omnipresent blanc.

De tant en tant, el pare sortia de la cabina i mirava a baix, cap a la mar cristal·lina, per comprovar que el fons es mantenia allà on havia de ser, i no el perdia de vista per estar segur que no s’allunyava massa de la costa ni tampoc s’hi apropava perillosament. D’aquell trajecte a les palpentes recorda com, en arribar a Vila, la tripulació escoltava atenta la ‘vaca’, el senyal sonor que emet el far de Botafoc els dies de mala visibilitat i que, com deia el malnom, s’assemblava a un mugit. Son pare va ordenar parar màquines i en aixecar-se el sol i escampar la boira, resultà que la Joven Dolores era just allà on havia de ser, a l’entrada del port i a poques desenes de metres del seu destí.

En Xico ha tingut la mar i també, des de ben jove, la música. A principis dels vuitanta era el bateria i vocalista de Capitán Trueno, una de les bandes pioneres del rock formenterer que versionava als grans, des dels Beatles, passant per Elvis Presley o Creedence Clearwater Revival. Companys seus en aquell grup foren en Xomeu Joan i en Santi Marí, qui anys més tard formarien juntament amb Xico Ferrer el grup amb més trajectòria de la música feta a l’illa, Aires Formenterencs. La passió per la cançó li venia dels setanta, quan s’emmirallava amb el grup local del moment, Zenit, un conjunt format per tres estudiants formenterers establerts a Barcelona: Francesc Mayans, Pep Mayans i Isidor Torres. Però la ‘mili’ truncà les seves aspiracions artístiques i s’hagué de conformar en accedir a l’Armada i passar el servei militar com tocava a la seva família, embarcat.

A l’hora d’estudiar, ingressà a l’Escola de Formació Professional Nàutica Pesquera de Palma i d’aquella època en guarda el record d’acabar el curs acadèmic i, amb avidesa, embarcar-se l’endemà, sense temps per perdre. Es tractava d’anar sumant dies, setmanes, mesos i anys de navegació i així arribar a ser patró de cabotatge. Es va enrolar en el Punta Pedrera, que cobria diverses rutes i especialment la de Dénia – Formentera. Tenia l’avantatge que navegava gairebé cada dia. D’aquells anys recorda una campanya en què va arribar a acumular 13 mesos seguits sense desembarcar. Anys de feina a la mar en què també va navegar a bord del Playa Real, un vaixell de cabotatge que connectava amb diversos ports de la Península, i així va aconseguir ser patró major de cabotatge. També va arribar a manar l’Illa de Formentera, una altra de les històriques barques de fusta de la línia pitiüsa, i fins i tot la Joven Dolores, agafant el relleu del seu pare i tancant el cercle familiar.

Gairebé al tombant de segle, la vida i la mar li van deixar una treva i durant cinc hiverns i cinc estius es va ocupar d’una goleta turca d’excursions, el Princesa del Mar. En aquells anys va poder tornar a agafar les baquetes i sonar amb diverses bandes d’efímera vida, com Dit Fort o No Control fins que un dia va aparèixer María José Cardona. La guitarrista i vocalista que venia de tocar amb Spioks, el primer grup de rock en català de Formentera, li va proposar embarcar-se en els inicis de 4 de Copes. En Xico va contribuir al fet que 4 de Copes iniciés un rumb que l’acabaria convertint en el conjunt de rock de Formentera amb més discos publicats. Però la mar va tornar a cridar-lo i en Xico es va reincorporar a la línia entre Formentera i Eivissa, una ocupació en què ja no hi cabien concerts fins a altes hores de la matinada o assajos regulars.

Avui governa els ràpids de Mediterránea Pitiusa. S’ha convertit en un patró que reconeix haver sentit por, l’emoció que ens prevé del perill, però mai pànic, la que ens fa perdre el control. I des del pont, assenyala que el pitjor de la ruta entre la Savina i Vila no són ni les onades que aixequen les llevantades ni els corrents des Freus els dies de tempesta de Llebeig. Si no els centenars d’embarcacions de tota mena i mida que saturen aquest bocí de mar a l’estiu i que no sempre estan en mans de gent prou formada o amb suficient experiència. D’un professional pots esperar què farà, com si d’un compàs de quatre per quatre es tractés, però amb un aficionat al timó, mai saps en quina nota desafinarà.