“ELS CANS NO CACEN, CACEN ELS AIRES”

Próximo Ferry | Novembre 29, 2018

Una jornada de caça de conill amb ca eivissenc pels boscos del vedat de Porto-salè

Caminem de cara al vent, un Ponent suau, un aire sec que ajuda als cans a seguir rastres.

Text: Josep Rubio | Fotografia: Pepo Rubio

Encara no veiem despuntar el sol però ja clareja als boscos propers a Cala Saona. Es preparen per anar a caçar conills amb ca eivissenc el secretari del vedat de Porto-salè, Mariano Castelló, i el seu pare de 82 anys, Paco de s’Hereu, cada un ocupa una mà sostenint un bastó de considerable longitud, gairebé els hi arriba al pit. Al seu voltant, pul·lulen nerviosos sis quissones i un ca, animals fibrats, entre els 18 i els 22 quilos i de poc més de mig metre d’alçada, amb un cap estret, potes llargues, costelles marcades i amb pèl curt estampat amb taques de color blanc i roig, o blanc i lleonat. A falta de proves concretes, les conjectures més acceptades sobre l’arribada a les Pitiüses d’aquesta raça reconeguda com a autòctona de les Illes Balears apunten que deriva dels cans portats pels fenicis des d’Egipte, fa uns 2600 anys.

El vedat de Porto-salè és un dels cinc que existeixen a Formentera, juntament amb el des Cap, ses Clotades, can Geroni i la Mola. Fou fundat l’any 1991 i té 40 socis, dels quals la majoria cacen amb escopeta i ca de mostra, però una desena segueixen practicant la caça ancestral de les Pitiüses, sense arma i amb ca eivissenc. Ens endinsem al vedat, que té una superfície forestal i arbustiva d’unes 500 hectàrees. En Paco de s’Hereu es troba en el seu element, tot d’una s’ha llevat 30 anys de sobre, es mou suaument, amb sobrietat i decisió, entre pins, savines i planta baixa: mata, ginebre, cepells, romaní i farigola que al nostre pas desprenen els seus aromes. Sovint s’atura i observa, concentrat, mut. Els cans s’han dispersat al nostre voltant i s’ha d’estar molt atent per veure’ls passar com llamps entre la vegetació i ell, de tant en tant, emet alguna ordre: “shhh” i també xiula. Per caçar, explica en Mariano, “aprenen més de pressa les femelles, que es despisten menys, però quan un ca surt bo, és molt bo” i afegeix que, en les colles de cans, com “en els galliners, més d’un mascle, causa problemes”.

El ca eivissenc només glepa quan descobreix el conill i de sobte, de molt lluny, se sent com un de la colla lladra breument. L’octogenari aclareix: “És na Florita, que ja n’ha olorat un”. Al cap de poc s’escolta més remor de cans i silenci: “Ja el tenen”. I en un instant apareix na Blanca amb un conill encara viu entre les barres, que entrega a l’amo. Mentre el pare agafa el conill per les potes, el fill comenta que “l’han esquinçat, segurament estava amagat en un arbust” i afegeix, “normalment el porten intacte, sobretot si l’encalcen en carrera”.

El ca utilitza l’estratègia i no la persecució directa de la presa, empra tots els seus sentits en la caça i es refia de la vista, l’oïda i l’olfacte per localitzar i perseguir el conill, fins a agafar-lo. Aquesta raça té una jerarquia molt marcada i cada membre de la colla sap perfectament quin és el seu paper dins el grup, uns són trobadors, altres agafadors i també n’hi ha de rastrejadors. Fins i tot els més vells, de 9 o 10 anys, tenen la seva funció, dosificant les forces i esprement la seva experiència per interpretar els moviments del conill. Els joves, amb el seu cos atlètic, es desplacen com una exhalació, tot un espectacle. Ara fan bots en l’aire, ara aturen en sec, tornen a la cursa, giren de colp, i tot això, en perfecta harmonia i coordinació amb el grup.

Avancem de cara al vent, per facilitar la funció olfactiva dels cans, i en Paco diu al vol: “Avui és bon dia per caçar, com deia en Pere Martí vell, un gran caçador, els cans no cacen, cacen els aires, i avui bufa Ponent, un vent sec” el que permet als cànids seguir el rastre sense la distorsió de la humitat. Ningú els ensenya a caçar, “és pur instint” i avui una del grup, na Rateta, de sis mesos, és bona mostra que els podencs aprenen per mimetisme.

Enguany ha estat un bon any de pluges, ja superem àmpliament els 400 litres per m² i el bosc està en bon estat, verd i amb un sòl esponjós i ric. Tot i això en Paco afina que els pins més vells estan “tristos” perquè “han acumulat la patida dels darrers anys de sequera”, per això diu ell, “veiem molts bolets, per tot trobem pixacans (fongs del gènere Suillus) i també algun xampinyó”, però subratlla, “de pebràs (rovelló) no se’n veu cap”. El bosc és ben espès però en tres hores de caminada en Paco no farà ni un sol pas en fals, més aviat fa algun comentari als qui l’acompanyem “si vas per aquí, no en sortiràs”. L’home recorda que no fa tants anys el bosc “sí que estava net i cuidat”, quan can Manolo i can Geroni, els forns de pa del poble, gastaven una carretada de llenya cada tres dies, la salinera alimentava les seves locomotores amb massa vegetal i els formenterers cuinaven i feien pa cremant fusta en els seus forns pagesos.

Han canviat moltes coses i avui molts boscos de Formentera són un veritable polvorí on poden prendre amb facilitat focs com els que fa dos estius arrasaren 30 hectàrees forestals prop de Cala Saona. Tampoc és estrany que sorgeixin veus crítiques sobre la caça de conills amb cans. “Molts no saben que els conills es mengen el blat, piquen tota mena de fruita i també faves i altres productes de l’hort” i afegeix, amb aire resignat, “però és clar, avui a la gent això li és igual, perquè no mengen el que produeix aquesta terra, van a comprar al supermercat”.

Trescant pel bosc ens topem amb vestigis d’aquella època, quan el bosc era part fonamental de la vida dels formenterers. En una esplanada de la serra d’en Rampuixa, en Paco assenyala el terra i en escrutar-lo descobrim petits fragments de carbó vegetal: una antiga sitja. I també trobem les restes d’un rectangle de pedres, si no s’hi para atenció, sembla només un munt de rocs. Mentre ho inspeccionem, intentant deduir el seu antic ús, el caçador mostra una gaveta a pocs metres de distància i explica que les pedres són el que queda d’una antiga barraca, on s’amagava una persona que atesava el tirany que accionava el filat, una trampa feta amb xarxa, que capturava els ocells que bevien aigua a la gaveta. Més endavant trobem un forat en terra, d’uns 2 m² per un de fondària: “Per extreure argila amb què es feien les cobertes de les cases”.

Mentre els cans campen, anem pensant com menjarem el conill que hem caçat, si amb frit de ceba i patates, cuinat amb arròs o a la planxa amb llimona, julivert i un poc de vinagre… De tant en tant algun ca lladra, però fluix i sense alegria. En Paco sap que ja no hi haurà més conills, “aquesta banda ja està molt caçada”, diu mentre contempla als cans orinant, senyal que per allà hi han passat altres colles. A més, “ha canviat el vent, ara fa Llebeig”, un vent humit que no ajuda als cans a seguir rastres. En Mariano, que té la barqueta al mollet des Caló de Sant Agustí, replica, “bon vent per anar a pescar calamars”, però aquesta, ja és una altra història.

Per saber-ne més:

-Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.

________________________________________________________

PUBLICITAT

Pensant en el proper viatge?
Entra a www.proximoferry.com i compra el teu
bitllet de ferry per moure’t entre Eivissa i Formentera.