JOAN TORRES. MIRANT LES ONADES AMB AMOR

Próximo Ferry | Desembre 13, 2018

Acabat de jubilar, el Capità rememora gairebé quatre dècades de feina a la mar.

De petit passejava pel moll i s’amarava de l’olor de mar que feia el pailebot de son pare.

Text: Josep Rubio | Fotografia: Joan Torres

Després de 38 anys embarcat i dedicat a la seva passió, Joan Torres Mayans (Barcelona, 1959) abraça amb ganes la retirada de la navegació professional i l’estada permanent en terra ferma, al costat dels seus. Molt abans de navegar per les aigües de mig món, aquest Capità de la Marina Mercant solia passejar de la mà del seu pare, Txomeu des Caló, pel port de Barcelona, ciutat on visqué fins als 7 anys. Avui recorda aquella mà forta i aspre, rematada amb un tatuatge mal fet, com els que abans lluïen els mariners, d’una àncora. El petit Joan caminava pels atrafegats molls fins a arribar on era amarrat el vaixell que son pare manava, el pailebot de tres pals ‘Berta Costa’. Fou l’últim construït a les drassanes d’Eivissa i en la seva coberta, aquell nen, fill i nét de mariners, es reconfortava amb la flaire de la fusta i els caps humits.

L’emoció de contemplar la mar i l’ànsia per navegar-ne els horitzons el farien devorar pàgines de Verne, London i Stevenson, fins que l’any 1977 ingressà a la Facultat de Nàutica de Barcelona. Tres anys més tard viuria l’esperat primer embarcament, amb destí a la ciutat egípcia d’Alexandria. Com a alumne i després com a oficial, durant els 80 començà a navegar a bord de grans vaixells de càrrega amb els quals anà superant les fites per les quals batega tot cor mariner: primer viatge a Amèrica, creuar l’equador, conèixer Àfrica i el Carib… Eren altres temps, quan es navegava amb mínima tecnologia, el radar només s’emprava en situacions de boira i els coneixements astronòmics eren imprescindibles per traçar el rumb. De fet, en Joan assenyala que tot i que avui molts vaixells ja no disposen d’eines que no siguin digitals, serà per alguna cosa que la marina de guerra més poderosa del planeta, la dels Estats Units, no ha renunciat a disposar dels recursos analògics per a la navegació.

Eren anys en què se succeïen els mesos a bord sense tornar a casa, internet encara no havia irromput en el món de les comunicacions i aquestes eren ben escasses. Escoltar els resultats del seu estimat Barça per Ràdio Exterior de España era ja tot un vincle que li recordava alguna cosa pareguda al caliu de casa. Quan a l’agost tornava, els amics quedaven estupefactes quan en Joan preguntava com havien passat el Nadal. Ell experimentava la secular desconnexió de la vida del mariner, erràtica existència marcada pels destins que decideixen els armadors i condicionada per la meteorologia, la responsabilitat de bord i la convivència constant amb la tripulació. I també moments que queden per sempre, guàrdies de nit amb bon temps, cel fulgent d’estrelles, cafè calent en mà, Pink Floyd a l’altaveu i la proa 200 metres per davant rompent l’Atlàntic.

Però el temps no sempre acompanya, i en Joan reconeix que després de dies sense que aturi la tempesta, dormint amb l’armilla salvavides sota el matalàs perquè el llit falqui el cos contra la paret i no caigui a terra, esperant una millora en les previsions que mai arriba, és fàcil enervar-se i que la relació amb la tripulació se n’acabi ressentint. A més del temps afable, indica en Joan, comptar amb un bon cuiner, ajuda a fomentar el bon ambient a bord i també és part essencial de la feina de capità escollir bé quan s’ha de ser més sociable o més autoritari. Per exemple, en cas d’un naufragi, cal ser en un primer moment autoritari i decidit, i ja en una segona fase, a bord del bot salvavides, convé ser més sociable no sigui cas que, amb tanta autoritat, els mariners concloguin que sobres al bot.

En Joan no ha perdut mai un vaixell, però a prop sí que hi ha estat. Una matinada de l’any 1994, navegant amb el ‘Volcán de Tinache’ entre Vilanova i Eivissa, ell era al pont en plena guàrdia quan de sobte, saltaren totes les alarmes, s’apagaren els llums i contemplà una potent flamerada que emergia de la proa. El violent incendi afectà la sala de màquines, però tancant els compartiments es pogué evitar que el foc arribés a la càrrega i finalment fou controlat. Quedaren sense motor, a la deriva, i al cap de 12 hores un remolcador els transportà fins a Barcelona. Encara recorda al cap de màquines que pujà al pont, amb els cabells rostits, tenyit de negre i fent una solemne promesa que incompliria: “Mira Joan, d’aquesta, deixo de navegar”.

Aquesta experiència li féu rememorar la nit del 30 de desembre de 1985, quan tornant de Togo cap a Huelva, va rebre l’avís d’emergència de l”African’, un vaixell de càrrega filipí de 120 metres d’eslora i 5.000 tones. Al nord de les Canàries, en Joan va contemplar com la proa del buc es clavava a la mar, els tripulants l’evacuaven a corre cuita i, pocs minuts després, s’escorava i desapareixia succionat per les negres aigües. En qüestió d’instants, emergiren tota mena d’objectes flotants, vestigis desmembrats del vaixell, ja en caiguda lliure cap al llit marí on encara descansa. Unes quatre hores van trigar a localitzar a la tripulació, que s’havia dispersat pels voltants a bord de dos bots i que finalment fou rescatada al complet. D’aquella nit en conserva l’armilla salvavides que el capità filipí li regalà.

A mitjans dels 90 tornà a casa i exercí de capità del ferry ‘Ibiza’ d’Umafisa, un vaixell que revolucionaria el transport de càrrega i vehicles a les Pitiüses, que fins llavors s’havia fet amb la barca de fusta ‘Joven Dolores’. El 1995 fitxà per Trasmapi, naviliera on ha treballat fins a la seva jubilació, 23 anys més tard, i amb la qual ha navegat milers de vegades entre Formentera i Eivissa, una ruta en què el pitjor enemic és la rutina, assegura.

Després de tantes milles navegades a l’altra banda de món, per ell, poder tornar a casa cada dia, conversar amb la parella, veure els seus dos fills, ni que sigui de nits, quan ja dormen, o de matinada, quan encara no s’han despertat, no té preu.

Ara en Joan viu a tocar del mollet des Caló de Sant Agustí, en la casa més antiga del poble, a poca distància d’on es va perdre el seu avi el 27 de gener de 1917. Aquell dia en Joan des Caló sortí a pescar a bord del seu llaüt, el ‘Virgen del Pilar,’ acompanyat d’un familiar, en Pep Barber. Entre la punta de la Fernanda i Sa Cala, els va sorprendre un cap de fibló que va fer trabocar l’embarcació. Es pogueren recuperar els cossos, que seguint un antic costum mariner, reberen sepultura a la costa.

Avui contempla aquestes onades que ell i els de la seva estirp tantes vegades han solcat, a vegades amb el cor encongit. Ell ha après que no s’ha de rebutjar la por. La por evita que siguis temerari, afirma, perquè la mar no és traïdora però sí implacable. Els dies en què la mar esclata contra els varadors, pot recordar els anys en què navegava per la costa atlàntica dels Estats Units, turmentat per tempestes que duraven una setmana, quan semblava que la mar engoliria el vaixell a cada andanada i ell, des del pont, s’aferrava a les paraules que son pare li havia ensenyat: “Has de mirar les onades amb amor”.

________________________________________________________

PUBLICITAT

Pensant en el proper viatge?
Entra a www.proximoferry.com i compra el teu
bitllet de ferry per moure’t entre Eivissa i Formentera.